Als anys propers, com ho va fer Sant Assiscle a la primavera passada, anem a celebrar els 20
anys de les diferents línies bilingües de les escoles públiques a Catalunya Nord.
Catalunya Nord no va ser precursor, d’altres territoris a nivell
estatal
ja havien
engegat
la integració de la llengua
en les carreres bilingües. Avui dia no ens podem estalviar una mirada sobre
el camí fet. Sense
diagnòstic,
no trobarem la manera
d’ampliar el nombre d’alumnes
a classes bilingües i de millorar el nivell de competències. Sense objectius clars, no podrem, en el futur, justificar llur existència.
Avui dia, els alumnes
representen un 6% de l’ alumnat
escolaritzat a l’escola pública
(3-‐11 anys). El creixement és lent però continu. Queda clar, com s’ha vist en altres regions, que s’ha de
superar la ratlla del 10% per una millor visibilitat en el conjunt
educatiu de Catalunya Nord. Superat el 10%, els efectes seran notables a nivell de les publicacions pedagògiques com també d’una millor presència dins l’organigrama acadèmic. No quedarà com una pràctica marginal.
Recordem que un terç dels pares desitgen una
educació bilingüe per llurs fills, un marge molt important queda
per investir.
Quan
sabem
que hi ha grups
escolars de
16 classes
i més, a l’entorn de Perpinyà, que no tenen ni
una
classe bilingüe, les futures creacions són fàcils de localitzar. Només obrint en els grups escolars importants,
podríem superar el 20% d’alumnes bilingües en el servei públic d’educació.
El temps d’exposició a les llengües català i francès, a l’escola pública va ser determinat en funció de criteris polítics
i no pedagògics.
L’Estat
va descartar imperialment
les classes immersives amb l’únic criteri que la llengua francesa no podia tenir un horari inferior
a la llengua catalana. Dos exemples poden invalidar aquesta tria:
-‐ Les escoles
franceses
a l’estranger apliquen
un horari en llengua francesa que
és molt semblant als
horaris immersius
i expliquen
que l’escolarització es
fa
sense prejudici per
la llengua nacional del país !
-‐ Si considerem el temps d’exposició a la llengua, un alumne de les classes bilingües té només
10% de seu temps anual d’activitats escolars i extraescolars en català ( les classes immersives un
18%). Els territoris amb
llengües
“regionals” tenen
un ús
escàs dins
la
societat
i com
a conseqüència d’aquest ús insuficient, la llengua “regional” a
nivell de les famílies queda molt restringida pel fet de no tenir expressions en l’espai públic. No hi ha cap perill de marginalització
de la llengua francesa.
Les competències en llengua són relacionades en part amb el temps d’exposició a la llengua però també amb
els nivells
de competència
previstos.
Un
nivell
baix en
llengua
catalana per
les classes
bilingües correspondria a una capacitat prop
dels nivells
de l’ensenyament de
les llengües estrangeres
a l’escola primària.
L’administració tindria fàcil,
llavors, de
fondre
el dispositiu bilingüe dins un aprenentatge d’iniciació.
Un nivell més elevat, amb
exigències quantificables, requereix
uns mestres
motivats, n’hi ha molts, i
coordinats des
de la maternal
fins
al
final del cicle
III. Els
nous ritmes escolars generalitzats des de 2014 no faciliten la tasca dels mestres per realitzar la distribució horària de les assignatures.
Si els tres pilars d’un ús de la llengua són l’espai públic, l’escola i les famílies, només realitzant l’un dels tres, la llengua té un passat notable. Amb dos pilars, la llengua té una presència efectiva i amb els tres pilars, la llengua catalana tindria perspectives de futur. Si l’escola no pot realitzar la tasca dels dos altres pilars, hem de fer que totes les condicions siguin reunides per assolir el nivell desitjat, el de donar als alumnes la possibilitat de ser locutors amb una bona competència escrita.
Joan Jaume Prost Gener de 2015
